A la ciutat del disseny i de la pau social li ha sortit una "almorrana". Tota la ingenieria del consens, posada en marxa abans del 92, per a vendre'ns la idea de que vivim a la millor ciutat del món s'ha vist confrontada amb un fet inesperat. Al centre de Carcelona ha existit un espai alliberat. S'ha produit quelcom impensable: I'okupació del carrer pels qui defensàvem l'okupació d'una casa. Certament hi ha altres cases ocupades, però aquesta es trobava al cor del món dels negocis, de la normalitat. Davant d'aquest fet la premsa del poder va reaccionar intentant ofegar-lo, presentant-ho com l'acció d'una tribu urbana —els okupes— que eren especialment fanàtics i bruts. És lógic. Són impresentables. La seva sola presència esdevenia un desafiament per al ordre establert.

A la Barcelona feliç dels voluntaris, dels ciutadans definitivament feliços perquè estan morts, de l'espectacle subvencionat permanentment, havia sorgit un ús diferent de l'espai. L'espai no servia, aquesta vegada, per a especular com de costum. Amb totes les dificultats i contradiccions que es vulgui, aquest espai es va ocupar per a obrir-lo i inventar altres maneres de viure que no reproduissin la lògica miserable d'aquesta societat.

Només per aquesta raó s'havia de defensar aquest espai i evitar que fos desallotjat. Només per aquesta raó s'havia de fer que el cost polític del desallotjament augmentés encara més l'aïllament de l'Estat dels Partits, el mateix que ha aprovat el nou Codi Penal. El Cinema Princesa ha estat pres després de varies hores de setge, malgrat la valent resistència dels seus ocupants i davant de la mirada perplexa, indignada i impotent dels veïns. Perquè s'ha de dir clar. Els okupes no són cap tribu urbana encara que de vegades ells contribueixin a crear aquesta imatge. Tots podem ser okupes. Només cal trencar amb les relacions mediocres que establim dia rera dia. Només cal trencar amb la cotidianitat feta de por i de sumissió. Okupes són tots aquells que desokupen aquest ordre fet de mentida i d'hipocresia. Que buiden el seu cap del policia que portem dins. Que buiden el seu cor de tristesa i d'impotència. Que buiden el seu cos de docilitat i de servitud perquè ja no s'agenollen. En definitiva, okupes són tots aquells que deixen entrar el buit per alliberar el ser i així poder vomitar tot el fàstic de ser el que som.

Com okupes vam ser els qui vam sortir al carrer per expresar la nostra rabia, trasformant l'impotència viscuda davant del desallotjament en un enfrontament festiu que feia anys que no es produïa a Carcelona. Durant hores Barcelona deixà de ser el gran supermercat amb façanes rehabilitades.

Tots som okupes . Donem-nos pressa. La vida és curta. Hi ha infinites cases per ocupar. Hi ha infinits móns per obrir. Móns on habitar, estimar i somniar. Móns des dels quals sabotejar aquesta ciutat-maravellosa-perpètuament-entusiasmada. Hi ha massa entusiasme en aquesta ciutat. Però nosaltres sabem que el Mediterrani que ens volen vendre no existeix. ¡lI·lusos! Mai no evitareu que foradem el vostre ordre. Obrim espais de vida.

Almorranes kabrejades