Nacionalisme i Llibertat

Resposta al company Jacas.

Aquest article es pot considerar el tercer sorgit darrerament a LA LLETRA A referent a la temàtica dicotòmica entre nacionalisme i anarquia. En la última Lletra (núm. 46) en Josu Ustaste parla de la guerra de paraules que determina el significat d'aquests dos termes. Anteriorment ja s'havia publicat un altre article escrit per en Gerard Jacas, en el núm. 44 (pàg. 44-47), "Aproximación a una concepción anarco-independentista de Catalunya". El present és la resposta a en Jacas escrit a la revista italiana Germinal pel company Xalva i que l'hem traduit pensant que podria ampliar una mica més el marc d'oipinió tot donant un altre punt de vista.

 Després d'una ràpida lectura pensava que la meva discordança amb el què havia escrit Jacas era purament a nivell semàntic. Quelcom d'això hi deu haver, sens dubte, però no crec que sigui fonamental. Aquest anarquisme adjectivat (anarco-independentisme, anarco-autonomisme) em sembla carregat de redundància. D'altra banda és cert que existeixen l'anarcocol·lectivisme, l'anarcocomunisme, l'anarcosindicalisme. D'aquests conceptes en sorgeixen tota una sèrie, legítims, sense cap dubte, (autodeterminació, federalisme) amb els quals no hi hauria cap divergència en si i per si, si no fossin posteriorment integrats d'altres amb els quals resulta més difícil estar-hi d'acord (nacional-ISTA, fet i dret naturals). No es tracta, tampoc del fet que hagi realitzat la distinció entre Estat i Nació, certament difícil en molts casos, per no dir impossible, (i entraríem de nou en problemes semàntics). El problema apareix quan Jacas fa aquesta distinció, havent-la redefinit integrant-la en un context, o sistema, suposadament llibertari. Caient així en l'admiració del "fet nacional", terme ambigu al màxim, i del nacional-ISME intentant descartar les connotacions més nefastes i negatives de la ideologia nacional-ISTA (estatalisme, politicisme, mistificació i fanatisme patriòtic). Em ve en ment que podria esdevenir una altra espècie de possibilisme llibertari, però igualment poc convincent, com l'aspiració a la quadratura del cercle.

 Encara que ni Proudhon, ni Kropotkin, ni Bakunin confonguessin el concepte de Nació amb el d'Estat, és segur que aquesta confusió existeix fins i tot en les definicions més refinades dels especialistes i dels defensors mateixos de la ideologia nacionalista. M'atreviria a dir que aquests últims arribaven al punt de crear intencionadament aquesta confusió, i que per a la majoria l'àpex del propi nacionalisme és una aspiració estatalista. En general per a qualsevol mortal, el terme Nació evoca un territori, una entitat político-jurídica; i encara que no posseeixi un Estat pròpiament dit (com podria ser el cas dels bascos, o dels catalans, o dels bretons,_) els nacionalismes el reivindiquen i la seva ideologia és netament estatalista: perquè a part dels trets i característiques suposadament específiques i diferenciants (llengua, ètnia, tradicions, etc) tenen les seves banderes, els seus himnes i altres guarniments patriòtics. Volent les pròpies fronteres, elaborant els propis programes polítics i fins i tot mantenint els seus propis exèrcits d'"alliberament" i els seus governs-ombra_ Desvincular el concepte de Nació del projecte polític estatalista em sembla del tot inútil ja que l'una és el resultat de l'altre. El problema no roman evidentment en la possible confusió terminològica (quan un terme és tant ambigu és millor evitar-lo; l'"àmpli" concepte de Nació pot ser fàcilment substituït, aportant-hi més claredat i menys connotacions negatives, pel de Poble). El problema roman en el contingut no en el contenidor.

 Si acceptem el dret inalineable de l'autodeterminació (que tanmateix caldria recórrer a la semàntica i a l'acció directa per tal que aquest terme no quedés reduït a significar un grup en particular, a fi de comprendre tot allò que de lliure, autònom, autogestionari existeix en l'individu en si), afirmar que per a Bakunin el fet nacional és el punt de partida per a la bona comprensió i igualitat entre tots els oprimits, em sembla una exageració i una deformació total del seu pensament. Per a Bakunin el fet nacional no és un dret ni molt menys un principi humanitari: és un fet històric, local i involuntari que, òbviament, s'ha de respectar i tolerar, però que en cap cas pot convertir-se en un principi absolut i exclusiu. Obsessionar-se amb això equivaldria a escollir una "via estreta, egoista i a més abstracta, estranya i per ella mateixa contrària al problema i a la causa de la humanitat en general" (Estatisme i Anarquia, pàg. 109) S'ha de tenir en compte que Bakunin, probablement el pensador clàssic de l'anarquisme que més energia dedica al "fet nacional", que millor el comprèn i raona sobre els seus límits, en aquest mateix llibre, mentre exalta els mèrits dels pobles llatins i eslaus (és un gran defensor de les "minories"), es llança sense pietat i injustament contra el poble alemany en el seu conjunt, no només contra l'Estat alemany. Aquí cau, potser, en la fàcil i relliscosa trampa de la militància de pamflet en un moment de gran apogeu de l'imperialisme alemany i arriba a confondre, voluntàriament o no, els conceptes d'Estat i de Nació_ Max Nettlau, el seu millor i fidel estudiós, el renya amb molt d'afecte, però amb decisió, al pròleg d'Estat i Anarquia mentre es posa en guàrdia contra la temptació molt poc "bakuninista" d'acceptar tot allò que digui Bakunin sense cap esperit crític.

Em sembla excessiu sostenir que els primers nuclis internacionalistes de la Regió Espanyola, "espanyolistes" o catalans volien "lligar la qüestió catalana a les lluites obreres". El to sembla que va ser molt diferent i molt més amb sintonia amb el corrent general de l'AIT (Associasió Internacional de Treballadors). El Manifest del 24 de desembre de 1869 dels madrilenys parla de la "criminal idea de nacionalitat" ("La Federación", núm. 24, 9-1-1870, Barcelona) i no sé de cap resposta que pogués reflectir un altre tipus de tendència. Fins i tot, quatre mesos més tard, els madrilenys van publicar un nou Manifest ("La Solidaridad", núm. 15, 30-4-1870, Madrid) en ocasió de la festa patriòtica del 2 de maig (data de la insurrecció del 1808 contra els francesos ocupants). Es reafirma: "quan tots els obrers del món s'estan donant fraternalment la mà a través dels mars i dels continents, pensar en les festes patriòtiques, pensar en l'eterna causa de la nostra desunió és el pitjor dels crims. La pàtria de l'obrer és el taller. El taller dels fills del treball és el món sencer. El patriotisme s'oposa a la fraternitat dels pobles" Vist des de la nostra distància temporal pot semblar excessivament simplista i prolaterialista, però no hi ha dubte que aquest i no cap altre era el to del moment.

 Quant al Congrés constitutiu de l'estiu del 1870 a Barcelona, ni l'Ordre del dia ni cap dels Actes fan referència al tema "nacional". En els preperatius dels actes de l'anomenat Congrés, V.M. Arbeloa digué: "Durant el Congrés no han despuntat principis de 'patriotisme'. Tot i que alguns delegats catalans parlaren -amb l'acord de tots- en la seva llengua materna degut a la dificultat d'expressar-se en castellà, no es va manifestar cap acció 'catalanista'_Tampoc es va defensar res de semblant a cap 'hispanitat'. Es va admetre la realitat de la regió espanyola i n'hi hagué prou" ("I Congreso Obrero Español. Barcelona. 1870", pàg. 44). No veig cap protesta per l'ús del català. Tot el contrari. Quan el delegat Bové pren la paraula en la primera sessió, declara: "Parlaré en mal castellà perquè no estic familiaritzat amb aquest idioma", i va ser interromput pels crits de: "Que parli en català!", "Que cadascú parli com vulgui!" i "Sí, sí!" (id., pàg. 113). Més endavant el delegat Solà declara: "Parlaré en català perquè crec que no hi ha res més clar" i fou aclamat amb rialles i "bravo, bravo!" (id., pp. 139-140). Tot i que la majoria dels delegats eren catalans, n'hi havia molts que no parlaven el català. Segurament, el conegut i actiu internacionalista català Rafael Farga Pellicer participava com a delegat pel Centre Obrer de Cartagena i pels obrers de Cadis. Presidí la sessió preparatòria i obrí la sessió ignagural en castellà No em consta que Josep Llunes figurés a la llista de delegats ni que participés en els debats.

Tot això, al cap i a la fi, no té gran importància, i és molt probable que la qüestió lingüística fos, en aquell moment, motiu de contrast en la llarga i intensa història del moviment obrer de Catalunya (jo mateix he protestat insistentment quan he considerat que s'estava instrumentalitzant l'ús de la llengua com una arma política, més enllà de la seva principal funció de sistema de comunicació. Així com, en d'altres múltiples ocasions he contribuït a fer de pont traductor quan ha estat necessari ajudar a la comunicació). Però el problema ha estat tan atenuant que difícilment se'n pot fer un cas de victimisme. Paral·lelament, de fet, més del 95% de l'abundant premsa obrera anarquista catalana, comprenent llibres i opuscles, ha estat regularment editada en castellà. Es un fet significatiu? No vull veure en això ni la conseqüència d'un pèrfid "imperialisme espanyolista" ni el resultat d'una feblesa del "fet natural"_ D'altra banda en els últims anys de la història, posem els últims 100 anys, a Catalunya hi ha varis conats d'"insurrecció" nacionalista (i no exactament des de la Lliga -molt conservadora- sinó de "l'esquerra") i en cap d'aquestes temptatives hi ha hagut una considerable presència anarquista. Ningú no pot insinuar seriosament una coetània absència de l'anarquisme actiu a Catalunya en aquest període, ni tampoc una oposisió al fet insurreccional per part anarquista. Els fets ho desmenteixen i posen a la llum que el problema és molt més de fons i complex. La dissonància quasi total entre les aspiracions "nacionalistes" catalanistes i la classe obrera i revolucionària catalana (o de Catalunya, tema obert_) encara s'ha d'estudiar i analitzar de manera molt més rigorosa del que fins ara s'ha fet. La mateixa efímera existència de la Federació Anarquista-Comunista Catalana (F.A-C.C.) en els primers vuitantes i la involució (o prosseguiment) d'alguns dels seus ex-animadors cap a un nou projecte també possibilista com, per exemple, el fet de presentar-se a les llistes electorals dels Verds; aspecte suficientment indicatiu de la fragilitat i ambigüitat del projecte anarco-independentista (que quedi clar que no em molestaria que hi hagués una Federació anarquista catalana. Tant de bo existís! I que produís moltes publicacions anarquistes en català. Senzillament, no és el cas; cosa curiosa, després de més de deu anys d'intensa normalització lingüística).

 Felipe Alaiz afirmava sovint que tots els nacionalismes diuen haver fet història_ (País Basc i Catalaunya, cap. XVII de Cap a una Federació d'Autonomies Ibèriques -FAI-, Mòstoles, 1993). I què és la història sinó una sèrie d'agregats sobreposats per diferents factors dominants? És a dir: Genocidi, conquestes bèl¨liques, assimilacions i imposicions polítiques, ètniques, culturals, religioses, territorials, lingüístiques, o aliances dinàstiques (que sovint no tenen res a veure amb la nació com per exemple, els casos dels Austria, dels Borbons, dels Asburg, dels Battenberg, autèntiques màfies endogàmiques europees); factors maniobrats dels cabdills minoritaris. ¿Potser els pobles han participat en la construcció efectiva dels presumptes valors específics, diferenciadors i "naturals", hipotèticament reunits sota conceptes tan abstractes com els de fet nacional, destí i comunitat dels interessos col·lectius? Mai. Referir-se a aquests conceptes com a resultat d'un procés "natural", a nivell de "dret", em sembla una aberració. No hi ha hagut mai cap procés "natural".

 La noció de "fet natural" pressuposa quelcom autènticament originari; si encara hi ha alguna cosa menys autèntica i originària és el complicat procés que ha contribuït, i contribueix, a la formació de les nacions, amb tots els seus presumptes caràcters específics i diferenciadors. Fins i tot un concepte considerat estable i significatiu, el de "raça", no té res d'específicament "natural". L'existència d'alguns hipotètics pobles-illes, autèntics museus vivents de tipus etnogràfic, més que confirmar la regla general com a excepció, la confirmen pel propi model anacronístic. No existeix cap raça pura, de la mateixa manera que tampoc existeix cap característica "pura", sigui ètnia, llengua, cultura, costum, ús, religió o qualsevol altre. L'única cosa que ens acostaria a una noció d'autenticitat única seria el conjunt de característiques originals i pròpies de tota l'espècia humana, perquè dins d'aquesta i en tots els seus camps singulars, l'original i l'efecte multiplicador més positiu ha estat sempre el mestissatge: el constant transvasament de gens, de cultures, d'ètnies.

 El sentiment nacional dels bascos i dels catalans i les seves reivindicacions nacionalistes sempre s'han polaritzat i han volgut legitimar-se essencialment amb el fet diferencial de la llengua. Tant és així que ells mateixos, tan amants del particularisme, han estat els primers a voler depurar i normalitzar la llengua amb l'únic objectiu d'instrumentalitzar-la més fàcilment i eficaç. Les llengües "populars", diverses, vernacles i vives han estat uniformades a favor de la seva versió més culta, il·luminada i escrita (l'èuscar tenia els seus propis dialectes pràcticament a cada vall; el català estava una mica menys diversificat, però de tota manera les diferències entre el català parlat a les Balears i el de Lleida eren considerables). La segona etapa ha estat la d'imposar-les per decret llei a tota la població resident en el seu territori, independentment de si era catalana o basca. És un dels estranys camps en els quals les classes polítiques locals, noves minories elitistes, han assumit l'ànsia franquista amb la fermesa dels conversos, que de discriminats esdevenen discriminadors. Un altre camp en el qual han coincidit plenament és en el de la burocràcia política estatalista (un nou eix "centralista": Governs autònoms, Parlaments locals, Consells d'administració). Ho han pogut fer amb tota la tranquil·litat sense tenir en compte la voluntat dels habitants pel plaer de la intel·ligència diletant local amb vocació nostàlgica davant un retorn forçós al passat a la recerca d'una suposada autenticitat. Un dels resultats immediats és que Barcelona, ciutat cosmopolita per excel·lència i des de sempre molt més dinàmica i oberta a aquest mestissatge vital que Madrid, ha esdevingut petita i estreta tant a nivell de classes populars com en totes les activitats de creació cultural i artística; la veritable capital cultural de la península, doncs, ha passat a ser la capital burocràtica catalana.

El retorn al passat a través de la llengua assoleix nivells d'autèntica follia. En el cas de l'èuscar potser encara d'una manera més marcada ja que és una llengua que no té res a veure amb les arrels comunes del castellà i del català, i que és molt més difícil. Hi ha hagut casos d'autèntica arqueologia lingüística en què persones que mai no l'havien parlat, i els ambients culturals de les quals havien passat més de cinc-cents anys sense parlar-lo (per exemple la zona de la Ribera de Navarra), s'han trobat davant la creació de les ikastolas (escoles d'èuscar) en l'agosarat intent de fer ressuscitar la llengua. És cert que molts dels que la recolzen, començant pel fanàtic de torn, no estan gens interessats en la "cultura" basca però ho fan per esnobisme, per pressions polítiques i perquè, en general, per poder presentar-se a concursos públics l'èuscar s'exigeix cada cop més. La pressió política i l'obligatorietat a Euskadi i Catalunya és ara molt més forta si l'acompanyen lleis lingüístiques que han introduït reformes conseqüents a les escoles i a les universitats. Això passa malgrat que més del cinquanta per cent de les poblacions catalana i basca parlen en castellà. Els diaris, les revistes i els llibres estan fortament subvencionats per la Generalitat i pel Govern Basc_ Passa el mateix a les cadenes de televisió, amb un agreujant: el noranta per cent dels programes són telenovel·les doblades, no les que procedeixen del centralisme espanyol sinó les del nou imperialisme internacionalista dels estudis de Hollywood. Bona manera per cultivar les arrels autòctones culturals.

 No és gens convincent el fet que només la influència geogràfica pugui explicar sensibilitats presumptament naturals i constants. En primer lloc, el mateix cas del "triangle català" està lluny de reunir condicions geogràfiques homogènies. Les variacions entre el nord i el sud, el litoral i l'interior, el Baix Ebre i l'Alt Empordà són evidents (tan pel clima com per l'orografia, els ambients), tampoc les condicions geogràfiques, amb tota la seva estabilitat, són permanents en el temps. Poden canviar, i ho fan en períodes de temps relativament curts (el clima s'ha tornat més tebi, el bosc ha esdevingut estepa o ha estat anul·lat, la vegetació i els cultius han estat substituïts, la població rural ha emigrat, etc. Pensem que un fet, aparentment simple, com és el cas d'una autopista o la via del tren ja té un fort impacte). Finalment, i centrant-nos en el nostre cas, en els mateixos períodes de temps han passat a través d'aquest petit triangle pobles i cultures tan diverses com la dels fenicis, la dels grecs, la dels cartaginesos, la dels romans, la dels visigots, la dels àrabs, la dels hebreus, la dels francs, i també la dels aragonesos, la dels murcians, la dels andalusos, la dels gallecs, la dels extremenys_ (sense tenir en compte ni les ètnies no documentades ni la nombrosa gent clandestina_) i tota aquesta gent ha contribuït al llarg del temps a cultivar les seves diverses particularitats, el resultat final és quelcom totalment i constantment nou. En tot aquest procés la geografia no pot ser més que un dels múltiples elements que poden contribuir a fer una configuració particular (i en els últims cent anys potser ha estat l'element que menys hi ha ajudat, considerant la creixent intervenció activa humana). D'altra banda l'argument del petit triangle és sempre molt relatiu, perquè voldria dir no tenir en compte les aspiracions pancatalanistes. És considerable la voracitat expansionista (i es troben sempre bones justificacions) de les minories convertides en nacions i Estat. Els bascos voldrien fixar les seves fronteres a Bordeus pel nord, a Astúries pel oest i fins a l'Aragó per l'est. Tindrien els seus arguments (tanmateix tenen arguments les diferents faccions bosnianes després d'haver trencat un esquema de convivència i després d'haver lluitat per trossos de territori).

Rocker manté que l'Estat destrueix el delicat teixit cel·lular de les relacions socials (Nacionalisme i Cultura, Ed. la Piqueta, Madrid, 1977. Obra imprescindible per a l'estudi sistemàtic de tots els mites "nacionals") i, juntament amb Kropotkin i d'altres, semblen creure que havia existit una "època d'or" de cohesió social i de relacions comunitàries. L'home modern -"home-massa"- està desarrelat i allunyat de les seves "millors tradicions". Realment jo no crec en cap "edat daurada" del passat (ni del proletariat ni de bucòliques i harmonioses relacions socials: crec però que els pobles han hagut de suportar l'opressió de molts brivalls_) que ens pugui servir de model. Comprenc el sentiment de desarrelament que pot angoixar a més d'una persona actualment. No crec però que la solució vingui de buscar "arrels" en el passat, perquè significa perdre's en el túnel del temps. També els nacionalistes bascos - que tot i el seu clamor no han fet encara els cent anys -, a més d'haver inventat el terme maketo per designar a tots els forasters que contribuiren amb el seu treball a construir el País Basc (i, eren molts), s'havien inventat una mitologia fantàstica sobre la seva precedent "època daurada" en la qual tots els bascos eren nobles, senyors sobirans i model d'igualitarisme democràtic dintre d'una societat lliure que sota els verds roures, opinaven sobre els seus destins i s'autodeterminaven. És mentida! Si es comença a revisar una mica el passat, tot i l'aïllament dels bascos a l'ombra de les nombroses valls, es veu com també estaven sotmesos al règim senyorial d'una minoria que dirigia, com qualsevol altra comunitat mortal de la resta d'occident durant l'època dels serfs de la gleva_ L'absurd lloc comú segons el qual "sempre hi ha hagut rics i pobres, forts i dèbils", a part de la seva filosofia fatalista i oportunista, conté més versemblança i raó comuna que els milions de mites que aspiren a manipular els sentiments populars amb "èpoques daurades" i promeses futures. Els bandits del mite nacionalista són com certs nous rics vulgars i els arribistes dels aparells de partit que en època electoral prometen la lluna per guanyar vots, i després recorren a mil excuses pragmàtiques per no realitzar els seus compromisos. Sé que el company Jacas està probablement tan lluny com jo d'aquest nacionalisme carbonari, arribista i exaltat; penso, però, que tots els nacionalismes, seguint la seva pròpia lògica interna només poden acabar en aquests extrems.

 Em sap molt greu si després de tot el que he dit (havent llegit el genial compendi de Rudolf Rocker que he citat, i després d'haver fet funcionar una mica l'inestimable patrimoni genètic heretat del passat i amagat a la cavitat cranial) algú creu encara que el "fet nacional" (allò que Tagore anomenà "egoisme organitzat" i que és un dels mitjans soporífers més eficaços inventats per l'individu) pugui ser una solució practicable per a l'alliberament del gènere humà. Afirmar que per arribar a l'acord internacionalista (idea que s'hauria de definir amb una major precisió) cal que existeixi prèviament una consciència o identitat nacional és el mateix que pensar que per aconseguir la pau és necessari l'augment de fabricació d'armes_ La primera bufetada que rep l'internacionalisme militant històric d'inicis de segle, emmarcat en la potent Segona Internacional Socialdemocràtica, és conseqüència d'haver pensat quelcom de semblant. Aquest greu succés acaba amb un bassal de sang realitzat d'exaltades masses patriòtiques als fronts de batalla de la I Guerra Mundial. Així com els mètodes condicionen les finalitats, la pau no es podrà assolir augmentant la capacitat bèl·lica i molt menys es podrà arribar a l'internacionalisme augmentant els nacionalismes. Ans el contrari. El dia que no hi hagi armes ni soldats hi haurà pau. El dia que no existeixin sentiments nacionalistes, ni nacions, ni Estats ens haurem acostat a l'internacionalisme. Per aquest motiu, Bakunin i molts anarquistes després d'ell, reconeixen la importància, entre els diferents components dels "nacionalismes", dels trets característics, propis i legítims de molts pobles. Aquests, però, mai no són valors absoluts, ni permanents en ells mateixos i per ells mateixos, a banda de l'exaltació i l'estratificació d'aquestes sensibilitats. Bakunin i altres van posar la necessitat prioritària de conquistar la justícia destrossant els pilars que mantenen l'actual estructura d'explotació: explotació nacional, centralista, cultural, ètnica, lingüística, imperialista, estatalista, capitalista, política, consumista, sexista, economicista, etc. Per això sostindré, potser ingènuament en algunes ocasions, que el camí dels pobles cap a la llibertat passa sobretot per aconseguir la llibertat ara i aquí; aquesta és la lògica del projecte revolucionari de sempre. No hi ha llibertat sense llibertat. I en una situació sense llibertat, en un sistema sense llibertat, no és possible que sorgeixi la llibertat: ni dels pobles, ni dels individus, ni de ningú.

 Primerament cal trencar l'esquema existent. El federalisme llibertari ha pogut, en efímeres ocasions, acostar-se a la llibertat. Quan ha aconseguit trencar els esquemes existents, encara que hagi passat en pocs i rars moments. El federalisme llibertari necessita llibertat de la mateixa manera que l'ésser humà necessita respirar. No necessita mites daurats, ni acostar-se a l'interior del sistema de la lògica actual, ni recórrer als dictats de la moda. Necessita trencar el sistema: per poder respirar i poder pensar dins del propi camí d'acostament cap a la llibertat, al respecte mutu, a la tolerància i a una convivència més "natural" com a poble i com a pobles, com a persona i com a persones. Aquestes són les úniques arrels que mereixen realment ser buscades i ser reforçades. Estan davant nostre, no darrera. Perquè, com deia Felipe Alaiz, abans i en lloc de ser basco-catalano-andaluso-croato-bretó-friulà o mestís clandestí en formació, "abans de ser basc i europeu ets persona. Com a persona tens més personalitat que com a basc, més reconeixement d'autonomia i franquícies, més llibertat de drets. El dret a respirar el tens perquè ets persona. El mateix per col·lectivitzar-te i associar-te. El mateix per lluitar per la llibertat com qualsevol altra persona de qualsevol altre clima. El dret de parlar la teva llengua o qualsevol altra per comunicar-te amb els teus semblants no és un dret específicament basc. És un dret específicament humà que ningú te'l pot negar".

Xalva